Inici i final

El setembre i l'octubre porten amb ells l'inici i el final de diverses coses. Com ja és plenament sabut per aquesta època retornem a la universitat tots aquells que encara hi anem. A més els que ens seguim resistint a estudiar i treballar alhora ens encarem, altre volta, a la feina d'hivern, que li dic jo; i és que és obvi que a l'estiu n'hem de fer una altre de feina, que sinó la supervivència és gairebé impossible.

A més d'aquests dos inicis, també comença el curs del cau. Amb aquest comencen nous projectes i il·lusions, nous reptes que mica en mica anirem superant durant el curs. Aquest any amb una tranquil·litat relativa que ens dóna el fet de deixar enrrere el 50è aniversari, i és llavors, quan recordes el curs passat i agraeïxes de bon grat haver-lo deixat enrrere... quina feinada vam fer l'any passat!
Aquest inici suposa diverses coses: la primera i més important les infinites reunions per encarrilar el nou curs, i amb això aquella frase que els caps sentim tant sovint de la gent que no hi va: " sempre ets al cau eh". No sempre no, però molt sovint sí.

Aquest "esprint" per organitzar el nou curs s'ajunta amb un altre esprint, però aquest marca un final: la temporada castellera. A més de les infinites reunions del cau, cal sumar-hi els assajos, on assisteixo a menys dels que voldria, però que tanta il·lusió em fan, especialment quan les coses rutllen bé. Ahir, l'assaig especial de Santa Úrsula, i si ho va ser d'especial! Em va despertar les ganes que tenia enterrades entre la feina setmanal i l'inici del curs del cau... carai, quan vaig sentir, més que veure, que el cinc de nou hi teniem els sisens col·locats!
Resultat: encaro una setmana amb molta feina, però que té una meta: el diumenge a la una del migdia a la plaça del blat, amb ganes de veure (o sentir, ja el veuré al quarts de nou del vespre) el cinc de nou amb folre que fa tant que no descarreguem, tornar-hi amb el dos de nou amb folre i manilles, i repetir aquest pilar i aquesta vegada per tornar-lo a descarregar.

Amb ganes de saltar envoltada de camises rosades entre abraçades i cares d'eufòria i inundar la Plaça del Blat amb crits de "Vella i Vella..."

passats per aigua

Quarts de deu del matí i tots els convocats ja som davant del cau, per recuperar la ruta de setmana santa dels pioners i caravel·les. Són tres dies on hem de recòrrer un trosset de la comarca per no oblidar-ne els racons que potser no hem vist mai. Valls-Alcover-Mont-ral - La Riba. Tres dies, algun molt tranquil, algun altre amb més quilòmetres però els encarem tots amb alegria.

El dia no sembla el millor per anar de ruta: és un dilluns més aviat gris. El sol encara no ha tret el nas rere el gran llençol que cobreix el cel. Els dos dies que seguiran aquest dilluns segueixen així i fins pitjor.

Primera etapa: Valls- el pont de Goi. És la tercera vegada que faig aquest camí des del Gener, en menys d'una hora som al punt marcat i asseguts en rotllana per esmorzar. Tots ja sabiem el camí fins allà. Aquest cop no ens hem aturat ni a la font de Sant Bernat ni a la Granja de Doldellops, ja coneixem el terreny i anem per feina.

Segona etapa del dia: Pont de Goi- Alcover. Passem per la Urbanització Serradedalt (crec que no m'equivoco amb el nom). El camí no és gaire maco ja que tot el sól és urbanitzat i fins i tot travessem la via de l'ave. Arribem a Alcover per la vora de la via de renfe, la travessem gairebé a l'estació i ja som al centre de la vila.

Tercera etapa del dia: Alcover- El Remei. Etapa fàcil i ràpida... altre cop menys d'una hora. El camí s'agafa pel costat de l'església, on hi ha discussions de si és la nova o la vella degut al campanar escapçat que la presideix, tot i així és la nova ja que més al centre de la vila en trobem una altre destruida gairebé del tot. Seguim amunt, tot el camí és asfaltat: ja tenim ganes de trobar sender, estem farts de caminar per l'asfalt. Quan arribem al Remei dinem, tot i que és una mica aviat, però així afrontarem el PR fins a Mont-ral amb més tranquil·litat a la tarda.

Quarta Etapa: Agafem el PR-20 que ens durà a la meta: Mont-ral. Comencem a tirar amunt tot i que a desgrat nostre continua l'asfalt. Una mica més amunt, passat un mas anomenat de Forès, ja trobem pista de terra: Per fi! La primera part del sender és pla fins a l'encreuament que ens portiaria fins a l'Albiol. Tot està molt ben senyalitzat. Seguim amunt ara ja amb una mica més de desnivell. Enlloc de la cadena que hi trobavem no fa més de tres anya ara hi ha una porta gegant però amb un camí alternatiu que et permet superar-la amb facilitat. També hem de travessar una vegada el Glorieta (sort del Gore-tex...). Passem pel costat del niu de l'Àguila i no ens adonem ja que estem pujant força ràpid i anem per feina. Passem l'antic molí a la vora del riu i que ja està en ruines. Seguim fins les fonts del Glorieta i ara si que ens desviem del camí per a trobar-les. Després seguim, ara ja amb un desnivell considerable i per un sender on no hi pots passar de cap altre manera que caminant. Anem travessant la muntanya i acostant-nos cada vegada més a la boira que fa tot el dia que presideix la muntanya. El sender ens condueix a una pista asfaltada que fins que no som allà no ens deixa veure que ja som a la urbanització de sota de Mont-ral. Amb molta boira trobem la continuació del PR que ens portarà fins al casc antic de Mont-ral, on trobarem el refugi on ens allotjarem.

L'endemà al matí ens esperava una ruta curta per les rodalies de mont-ral, per la roca forada i el bosquet però ens llevem amb molta boira i sense temps a esmorzar ja es posa a ploure molt. Fem una volteta pel poble, però la pluja ens fa tornar al refugi i ens hi obliga a passar tot el dia...

El tercer dia teniem previst tornar a Valls passant per La Riba tot baixant de Mont-Ral pel GR, sabem però que el camí és dur i degut al mal temps que ens augura el cel decidim fer la ruta que teniem prevista per ahir ja que si ens enganxa pluja serà més fàcil tornar al refugi. Amb molt fred comencem a pujar pel sender que ens durà a la foradada: una maravella de la comarca moltes vegades oblidada. El camí està molt mullat i hi ha trams que hi baixa gairebé tanta aigua com a alguns trams dels rius de la comarca en època de secà. Ho fem tot de cop i en mitja hora ja som dalt. Des d'allà veiem la Mussara, i a sota els nostres peus l'Aixaviga. Passem una bona estona disfutant amb el paissatge i durant un segon el sol ens fa el regal de sortir, però només és un segon... llàstima.

Un parell de cotxes ens pujen a buscar a Mont-ral. Ens hem quedat amb el cuquet de continuar la ruta, però aquesta vegada el temps ens ha jugat una mala passada... Una altre dia serà.

La lluita continua

Aquest cop no hi vaig poder ser... la meva cama no pot còrrer i tampoc pot caminar gaire estona, a més psicologicament les coses no van pas millor: tinc una por excessiva al cos que representa que m'ha de protegir.

Després de classe, a dos quarts de vuit, no ens van deixar sortir per la porta habitual de la gent de lletres: Sortida del Carrer Aribau tancada per la reixa i sortida de lletres de l'edifici històric tancada. Vam acabar sortint per matemàtiques: la porta estava custodiada per 4 guàrdies de seguretat i només estava oberta la porteta petita.

Vaig anar cap a casa a connectar l'ordinador i la ràdio per estar al cas de tot. A dos de nou la cosa encara no havia començat. Els mossos havien posat tanques a les rambles i al portal de l`àngel. Els manifestants van pujar per carrer Aribau, i de cop vaig sentir la remor a diputació: sortint pel balcó vaig veure la riuada humana, milers de persones protestaven pacifícament per l'Eixample de Barcelona. Entre trucades i la transmissió de vilaweb i de barrisants.org vaig estant informada del desenvolupament de la jornada.

A quarts de dues encara sentia helicòpters sobrevolar casa meva (c/ diputació).

El més important de la setmana per a la majoria d'estudiants ha estat les preteses reunions informatives que la facultat ens ha facilitat aquesta setmana. Dimecres pels de Catalana.

Per fi ens proporcionen unes jornades informatives tenint en compte que hi ha moltes veus que ens diuen que al setembre els de primer ens haurem d'adaptar.

Després de la presentació de la senyora coordinadora dels estudis de catalana, molt a la defensiva davant d'una audiència gran però crítica. La coordinadora només ens va parlar de les excel·lències de l'aplicació del pla, però no va saber respondre a la major part de preguntes que se li van plantejar des de l'estudiantat. Els estudiants continuem sense saber què serà del nostre futur: no sabem com ens convalidaràn les assignatures que estem cursant aquest any, no sabem el preu dels crèdits, no sabem quines seràn les assignatures del pròper curs, no sabem durant quant de temps tindrem dues convocatòries d'examen, no sabem si els màsters que ens faran pagar més tard per completar la nostra formació seran a preu públic (entre 1000 i 1900 euros). Ens avoquen a un pla, ja que no tenim elecció i els de primer hem d'adaptar-nos al grau obligatoriament, en el que ells mateixos en desconeixen moltes coses, que només fa dues setmanes que ha estat aprovat pel ministeri. Són incapaços de respondre molts dels dubtes que tenim però ens obliguen a adaptar-nos a l'Espai Europeu d'Educació Superior (EEES) el proper setembre.

Així doncs, sis mesos abans de l'aplicació dels graus no saben gaire res del que els estudiants vam demanar a la sessió informativa. Sense informació i sense diàleg ens llencen als lleons.

Els estudiants estem demanant, almenys informació. A la UB això no li importa.

Seguirem lluitant contra l'aplicació d'aquest pla, perquè volem una universitat de tots, una universitat lliure, pública i de qualitat.

Gràcies a tots els que dia a dia lluiteu pel futur!

He agafat les fotografies de webs de diaris i vilaweb.

18/03/09

He començat a escriure això mil vegades, però cap dels començaments em convencien per res.

El dia ja va començar agitat... el desallotjament del rectorat era imminent des de feia uns quants dies i al final es va fer evident: i de quina manera! es veu que la violència que suposadament practicaven els estudiants obligava a un desallotjament ràpid i amb una violència desmesurada (http://www.ub.edu/, veure el comunicat de la universitat) i es va fer efectiu ahir al matí: a dos quarts de sis.

Després de la concentració del migdia en contra de l'actuació del cos policial en el moment del desallotjament i de l'actuació del rectorat que, segons la meva manera de veure-ho, no ha sabut portar prou bé el conflicte. Segons m'han dit hi van haver més càrregues policials, les primeres càrregues dures de la policia contra estudiants per exercir el dret constitucional de l'expressió.

Es va convocar una concentració ciutadana a les 8 del vespre. La concentració va caminar cap al carrer pelai amb aproximadament deu furgonetes anti-avalots dels mossos d'esquadra darrere i vam baixar de cap a la trampa: la ratera en que es va convertir Via Laietana. De cop i volta teniem mossos per tot arreu, a totes les sortides: davant, darrere a tots els carrers adjecents... a tot arreu vaja. De cop hi va haver una avançada de la policia que ens va deixar a tots amb els ulls com unes taronjes. No esperes que t'ataquin quan la manifestació segueix el seu curs amb tranquilitat i que comptades persones increpaven la policia, ben poques persones...Els uns et pegaven i t'empenyien cap on hi havien més mossos d'esquadra que seguien pegan-te. La gent amb les esquenes enganxades a les parets i les mans en alt en senyal de no violència. El que no sé és si no veien les mans en alt o els era igual a qui pegaven. De cop ens vam començar a moure mentre les porres repartien bastonades per tot arreu, i veies com al centre de la Via Laietana la gent queia a terra i els mossos començaven a repartir.

Vam veure un portal obert i vam entrar a dins, a un refugi improvisat, mentre a fora la batalla campal seguia i cada cop s'apujava de to. Des de dins ho veiem tot i compartiem espai amb diversos periodistes que també havien sigut colpejats amb violència. Vam pujar les escales i ens vam posar a picar als timbres perquè ara, que ens començavem a adonar del dolor que ens feien les cames i braços on ens havien picat.

Per sort un noi ens va deixar entrar a casa seva i vam poder fer les primeres trucades i vam observar l'espectacle: ja disparaven pilotes de goma.

Al cap de força estona, quan van obrir la porta del metro Jaume I ens vam atrevir a baixar i pujar rapidament al metro, mentrestant a fora els furgons pujaven i baixaven i si podien encara estomacaven a algú més.

Després a urgències vam poder intercanviar opinions amb tot de gent que estava tant i alguns molt més malament que nosaltres. A urgències anaven de vòlit.

Després de reflexionar una mica continuo amb el cor ple de ràbia: ja ho diuen que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, ahir semblava ben bé que fóssim als anys 50 o 60 quan els grisos persseguien a la gent pels carrers de Barcelona, la diferència ara es que els grisos d'ara van de blau i entenen el català (tot i que no el parlaven gaire pel que puc recordar). Enlloc d'avançar Catalunya retrocedeix, semblava ben bé que fóssim en una dictadura, digne d'una democràcia innexistent. Cal que el govern comenci a pensar o bé a dimitir o bé a canviar la constitució per a negar-nos directament el dret d'expressió i evitar així episodis de violència com els d'ahir.

No és normal que un cos policial en una ciutat com Barcelona actui de la manera que ho va fer. No em val de res que el conseller Saura aparegui demanant perdó a tots els ferits. Volem respostes: no volem càrregues policials contra persones amb les mans en alt, quina dignitat és aquesta?

Prou violència gratuïta. Ànims a tothom, i endavant! No ens apagaran la llum, no ens poden silenciar.

Potser no està gaire ben escrit, perdoneu.

Només tinc ulls per Maragall

Per Joan Maragall se sobreentén:

Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis dur a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.
.
Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges roïns,
dóna el front en el gran aire,
sempre, sempre mar endins.
.
Sempre amb les veles suspeses,
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.
.
Fuig-ne de la terra innoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.
.
Fora terres, fora platja,
oblida’t de ton regrés:
no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més.

Em té capficada. El busco i el rebusco i a vegades s'amaga i d'altres es mostra ell tot esplendurós, tot viu: ple de la màgia de la paraula. M'oriento i ell em perd, em fa fer giragonses estúpides que no em duen enlloc.

Segueixo així, buscant alenades d'aire que em recordin una mica aquella vall a la vora del segre, buscant-ne l'alé arreu.

On m'he sentit més sola del món

Semblarà estrany però al lloc on m'he sentit més sola del món ha sigut a Barcelona. Concretamanet a dalt d'un autobús d'aquests vermells que corren amb un número escrit al front.
Quan penso en un autobús acostuma a ser un lloc d'alegria per a mi, d'anar a algún lloc on et fa especial il·lusió anar-hi i si hi vas amb autobús és perquè hi vas molt acompanyada: per posar alguns exemples quan penso en autobús penso en l'himne del barça que cantavem quan amb l'Enxaneta anavem a qualsevol lloc, i no el deixavem de cridar fins que no podiem cantar el "ja som aquí, ja hem arribat"; quan penso en autobús penso en aquell viatge a Itàlia amb l'institut, que es va fer tant llarg per les ganes d'aquell viatge que ens haviem treballat tant; o penso en els viatges amb la colla, tots tant llargs Saint Cyr, Graz o Frankfurt, però sempre trobavem alguna cosa per fer i no quedar-nos callats ni aburrir-nos, encara que fos veure els vídios de la colla uns quants cops.
Però aquesta vegada hi havia més silenci que a la biblioteca de romàniques. Estrany oi? De fet, he pensat a canviar el meu lloc d'estudi... però al final he decidit no fer-ho perquè l'experiència segur que no acava bé.

Decisions

Cada dia que passa en prenem unes quantes, tot i que la majoria no són gaie significatives: que menjaré per sopar? quina roba em poso?... Fins que un dia et trobes davant d'una descisió que farà girar el timó de la teva vida i que la tornada enrrere ja serà més complicada.
El primer cop que vaig prendre una descisió d'aquest estil tenia divuit anys i vaig decidir començar magisteri: el principi no em va semblar malament, però amb el pas dels mesos i sobretot després del primer any vaig veure que no m'omplia prou, no em donava allò que jo havia esperat de la universitat.
Molt abans d'acabar la carrera ja pensava en què faria quan s'acabés el meu temps a la facultat de la Rovira i Virgili, i també ho tenia clar: de fet, ho havia posat com a opció abans de començar magisteri: faria Filologia Catalana a la UB... i ja em veus buscant un pis i tota la pesca per a començar la carrera. Ara amb el primer trimestre acabat no veig clar que calgues fer això, suposo que com que em costa esforç, és més difícil tirar-ho endavant i és en els temps més dificils quan costa més estar segura que he decidit el millor, però quan veus altre gent que ha triat el camí senzill, sense voler-ho l'enveja et menja per dins, i et preguntes: perquè carai em complico tant la vida? i acabes pensant que per alguna cosa deu ser, i acabes alçant el cap i sentinit-te orgullosa d'haver de treballar dia si dia també per a poder acariciar el teu somni.